Real Time. Comissariar art en temps real

7 d'abril de 2016

Per Pau Waelder, comissari de l’exposició Real Time i docent del Màster universitari de Gestió Cultural UOC-UdG.

Vivim temps accelerats. Una mirada a les estadístiques del trànsit de dades a Internet, el nombre de publicacions en tota mena de formats (texts, fotos, vídeos), la venda de dispositius electrònics, l’ús electricitat i les emissions de CO2 generades per l’activitat a la Xarxa ens enfronta al vertigen d’una sèrie de nombres de nou i deu xifres que no deixen de créixer a gran velocitat. Aquesta acceleració és causa i efecte del fet que la nostra vida quotidiana es desenvolupi en gran mesura a les xarxes socials, en blocs i webs: d’una banda, la facilitat per a compartir continguts fa que cada cop sigui més freqüent publicar coses a la Xarxa; de l’altra, el fet que tothom faci públiques les seves experiències i opinions ens impulsa a fer-ho també. En aquesta continua necessitat de ser present a les xarxes socials i altres plataformes i intervé una particular noció del temps i en concret del temps present. Quan el filòsof Martin Heidegger es planteja la relació entre ésser i temps, empra l’expressió Dasein (ésser-aquí), que vincula amb el que anomena “ser-al-món”. Ser, per tant, és estar en contacte amb el món, ocupar-se i participar en el que ens envolta. No obstant això, avui en dia, gràcies als mitjans de comunicació i la connexió permanent a Internet, aquest món que ens envolta és el planeta sencer.

Exposició Real Time Arts Santa Mònica
Varvara Guljajeva i Mar Canet, The Rhythm of the City (2011). Foto: Gasull. Cortesia Arts Santa Mònica.

Al món hi passen constantment moltes coses. Abans aquesta activitat a nivell global era una remor llunyana, però avui en dia forma part del nostre entorn més immediat. L’activitat constant del món requereix una resposta continuada i en “temps real”, de manera immediata. L’expressió “temps real” ens porta a pensar doncs en aquest “ser-al-món” i en la necessitat de poder respondre sense dilació als fets que tenen lloc en cada moment, a cada missatge rebut, a cada noticia transcendent. Aconseguir aquesta capacitat de reacció supera les possibilitats de l’ésser humà i ens porta al nivell de les màquines, que poden treballar en fraccions de segon i realitzar tasques que cap persona seria capaç de fer. En l’àmbit de la informàtica i els mitjans de comunicació és habitual l´ús de l’expressió “temps real” per a indicar una reacció immediata, l’acció situada en el present més absolut. Però la mateixa expressió ens porta a pensar què vol dir realment parlar d’un “temps real” i fins a quin punt la manera en què mesurem el temps (i com aquesta mesura afecta a la nostra vida quotidiana) és una ficció.

Arts Santa Mònica
Gregory Chatonsky, Capture: Submersion (2016). Foto: Gasull. Cortesia Arts Santa Mònica.

Real Time. Art en temps real és una exposició col·lectiva d’art contemporani que he comissariat per a l’Arts Santa Mònica a Barcelona i que es pot veure a la planta 2 del centre d’art fins al 10 d’abril. L’objectiu d’aquesta mostra és presentar una reflexió sobre els temes que he exposat mitjançant l’obra dels artistes Guillem Bayo, Clara Boj i Diego Díaz, Martin John Callanan, Grégory Chatonsky, Thierry Fournier, Varvara Guljajeva i Mar Canet, Rafael Lozano-Hemmer, Nicolas Maigret, Katie Paterson, Antoine Schmitt, Thomson and Craighead, Addie Wagenknecht i Carlo Zanni. Les 17 obres que formen el conjunt de l’exposició (entre instal·lacions interactives, peces audiovisuals i objectes) exploren diversos temes que es poden vincular al concepte de “temps real”, ja sigui per que proposen un qüestionament de la manera en què mesurem el temps o per que generen un procés que consisteix en agafar dades d’Internet en temps real i presentar-les a l’espectador en un context determinat. En aquest sentit, les obres es converteixen en interfícies d’unes dades en constant transformació, a les que afegeixen una particular lectura que condueix l’espectador no només a rebre una determinada informació, sinó també a reflexionar sobre el que aquestes dades ens estan dient. Així, per exemple, l’obra Departure of All (2013) de Martin John Callanan, mostra en un panell tots els vols que estan enlairant-se en tots els aeroports internacionals ara mateix, però també ens fa pensar en el que implica per al nostre planeta que aquest llistat no s’aturi mai. També, The Rhythm of the City (2011) de Varvara Guljajeva i Mar Canet converteix l’activitat a les xarxes socials en diverses ciutats del món en un conjunt de metrònoms que marquen el ritme de producció de fotos, vídeos i texts a Internet en una competició entre ciutats marcada per un constant tic-tac. La majoria de les obres són doncs, en certa manera, efímeres i subjectes a una activitat que es manté lligada al present, de manera que els seus continguts no són mai exactament els mateixos.

Una exposició d’obres d’art en temps real implica una sèrie de particularitats tant a nivell conceptual com tècnic, i també en la relació entre l’espectador i les obres. D’una banda, mantenir en funcionament un conjunt d’obres que depenen dels processadors d’un ordinadors encesos dia i nit i una connexió a Internet implica un considerable esforç i la possibilitat que el sistema faci fallida i les obres simplement deixin d’existir. De l’altra banda, el procés que generen aquestes obres ha d’explicar-se a l’espectador, qui no pot esperar entendre la peça només mirant-la, sense cap explicació més. Finalment, cada obra requereix un temps d’observació molt superior al que habitualment es dedica a una pintura o escultura (segons l’historiador James Elkins, els visitants dels museus dediquen entre 10 i 17 segons a observar les obres exposades). Tot això implica, en la feina del comissari, plantejar l’exposició d’una manera que ajudi al públic a entendre les obres i afrontar els reptes que comporta fer una mostra d’art basat en processos automatitzats. En quant al plantejament general, vaig decidir enfocar l’exposició en base a un concepte que tothom coneix (el temps) i les experiències habituals dels habitants d’una ciutat occidental avui en dia (la manca de temps i la constant relació amb les xarxes socials). La disposició de les obres en les sales també cerca establir uns eixos temàtics i crear certes sensacions en el públic: la sala principal, més fosca, agrupa obres que recondueixen el flux de dades a Internet i generen una certa angoixa per l’acumulació d’informació a gran velocitat, marcant un ritme intens; les dues sales laterals presenten, d’una banda, obres que qüestionen la relació entre l’individu i el seu entorn (mediatitzada pels mitjans de comunicació) i de l’altra, la manera en què mesurem el temps. Segons el recorregut que es faci, es pot passar d’un primer encontre amb una realitat més angoixant a una experiència més meditativa que conclou amb la observació de la pròpia contemplació, mesurada en dies, hores, minuts i segons en l’obra % (2007) de Guillem Bayo.

En la meva faceta com a docent al Màster universitari de Gestió Cultural UOC-UdG incideixo en la observació crítica del que suposa que el món de l’art es configuri com un entorn social específic amb normes i codis que no són habitualment accessibles al gran públic. En treballar en el comissariat d’exposicions (particularment en aquelles que, com Real Time, impliquen obres vinculades a les tecnologies actuals), cerco establir camins que facilitin a l’espectador accedir a aquests codis i endinsar-se en el significat de les peces, que no per emprar ordinadors deixen de ser obres d’art. Aquesta tasca sempre és complexa i de vegades no s’assoleix del tot, per la qual cosa es fa necessari oferir tots els recursos possibles al públic (des de les cartel·les, opuscles informatius i la necessària feina de mediació per part del departament educatiu a les activitats de difusió i reflexió o la publicació de vídeos i entrevistes) però també insistir en la presentació d’obres d’art que parlen al públic del seu present immediat, amb les mateixes eines que formen part de la seva realitat quotidiana.

(Visited 6 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari