La crisi de la COVID-19 ha transformat definitivament els museus? Virtualitat i gestió cultural — Ester Magriñá

Per Ester Magriñá Lozano, directora del Museu d’Alcover i
professora col·laboradora del Màster de Gestió Cultural UOC

 

La virtualitat ha guanyat terreny en el sector cultural arran de la crisi causada per la pandèmia global del coronavirus. Podrem trobar l’encaix entre museu i Internet? Sota quina estratègia?

 

La crisi de la COVID-19 en el sector cultural 

L’escenari global que ens ha tocat viure fa pocs mesos ningú se’l podia imaginar. La Xina ens quedava molt lluny, malgrat la globalització en què estem immersos des de fa dècades, i planificar, és un concepte que començo a creure que no forma part del nostre imaginari.

reptes-museus-gestio-cultural-covid19-coronavirusPhoto by Václav Pluhař on Unsplash

 

La cultura és extremadament sensible a les crisis conjunturals, ho vam poder comprovar poc després de la crisi financera del 2007 i ara, en un rebrot incontrolat, amb la nova crisi sanitària en la qual ens trobem de ple. El sector cultural afronta la crisi de la COVID-19 en una clara desavantatge i desigualtat respecte d’altres sectors, perquè encara no s’ha refet de l’anterior. Dintre de la transversalitat que caracteritza el terreny cultural i la gestió cultural, com impactarà aquesta crisi en els museus? Quin paper tindrà la virtualitat?


La transformació dels museus i la gestió cultural en temps de crisi

Em centraré a parlar, de museus i sobretot locals, perquè puc reflexionar des de la mateixa experiència. Precisament el 5 de juny de 2019 se celebrava al Museu del Disseny de Barcelona el Primer Fòrum dels Museus de Catalunya amb el lema “cap al Museu Social”, organitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat, en el qual vaig tenir el plaer de participar. La meva sensació és que es respirava la voluntat d’obrir un període de revisió d’aquests espais culturals, sota el paraigua d’una visió més social i participativa. S’hi van escoltar diferents veus com les d’estudiants de Gestió Cultural, professionals liberals, treballadors i gestors de grans, mitjans i petits museus, representants d’empreses culturals, etc., coincidint tots i totes en una realitat comuna: la necessitat urgent d’un canvi perquè quelcom no funcionava. D’aleshores ençà no hem tingut gairebé temps de desplegar els plans d’intencions que es van posar a sobre de la taula i sobtadament, amb la nova crisi, tot horitzó de treballar-hi a curt termini s’ha esvaït

Malgrat tot, ara més que mai hem de plantejar convertir definitivament els equipaments museístics en museus socials, sobretot els locals, i això comença per connectar i posar-se al servei de la ciutadania, la qual cosa no s’aconsegueix només fent accessible la col·lecció en línia i virtualitzant els espais expositius, perquè és molt més complex

 

reptes-gestio-cultural-museusPhoto by Michał Parzuchowski on Unsplash

 

El nou context ens situa de ple en un escenari digital, això és indiscutible, era important i a partir d’ara és imprescindible tenir una bona web i visibilitat a les xarxes socials. Efectivament, caldrà treballar de valent en aquesta línia i acceptar l’espai virtual com una realitat vital dels museus, però això sí, no improvisant accions i malbaratant recursos. Si us plau, aprenem dels errors del passat i no oblidem que un museu és molt més que un contenidor, i que sense un bon contingut no pot comunicar ni sumar a la seva ciutadania en un projecte comú, i aquí s’inclouen els bons relats, discursos emotius, projectes educatius compromesos, treball col·laboratiu… Així que planifiquem i treballem per quan tornem a obrir les portes amb una bona estratègia digital, altaveu per a explicar qui som i que fem. 


Cap a un museu familiar i de proximitat

Després de compartir la meva reflexió en veu alta sobre la situació actual dels museus, vull aportar una petita pinzellada sobre la realitat que més de prop conec: el museu d’Alcover, on fa poc més de disset anys que hi treballo

La fisonomia i l’essència dels equipaments museístics és tan complexa i variada com quan parlem d’un grup, espècie o família en l’àmbit de les ciències naturals. No es pot escriure un manual general, tot i que hi ha trets comuns, així que cadascú, en temps de crisi o no, ha de ser conscient de la seva realitat, analitzar en quin punt es troba i  marcar unes fites d’actuació assumibles

En el cas del museu d’Alcover, fundat l’any 1967 per iniciativa de l’ajuntament, ens situem en el nucli antic d’un municipi de l’Alt Camp de poc més de 5000 habitants, insuficientment a prop de xarxes temàtiques i/o turístiques. En funció d’aquesta realitat hem apostat per la proximitat i les famílies, i per aquest motiu, hem centrat tota l’atenció en la funció educativa i divulgativa de la col·lecció de fòssils marins del Triàsic descoberts a les pedreres d’Alcover-Mont-ral, entremig de les Muntanyes de Prades.

 

reptes-museus-gestio-cultural-coronavirus-covid19

Museu d’Alcover | Escenografia espai infantil de la sala de paleontologia
on es projecta el conte Peix Pedra — Foto: Jaume Baldú

 

El camí, però, no ha estat fàcil. El 2005 s’obria la nova exposició de paleontologia després d’un llarg període de reformes i adequació del contenidor, d’acord amb un guió creat abans que hi entrés a treballar. Immediatament, vaig intuir que amb aquell relat, massa especialitzat i genèric, i el format d’un llibre de text penjat a la paret, tindríem poc recorregut, i més encara pels infants. Aleshores, vaig demanar col·laborar amb nosaltres a l’escriptora i pedagoga Maria Àngels Ollé, qui malauradament fa poc que ens ha deixat, posant-la en una difícil situació: explicar als infants que havia succeït a Alcover-Mont-ral feia 240 milions d’anys a través del llenguatge literari i a més, inventar un relat en què el protagonista moria i es convertia en una pedra, un fòssil. Tot un repte, com em va comentar la Maria Àngels qui em demanà tot l’estiu per poder inspirar-se al mas amb la família. De tot plegat, va néixer el magnífic conte “Peix Pedra. Quan les Pedres Parlen”. Anys més tard, la il·lustradora Maria Espluga, filla de la també il·lustradora i artista plàstica Carme Solé Vendrell, amiga de la Maria Àngels, acceptava l’encàrrec de donar forma al conte per poder-lo editar. Fa dos anys i escacs, la bellesa de les il·lustracions va inspirar l’escenografia de l’espai infantil dins de la sala de paleontologia “Triàsic, explosió de vida” de la mà de l’artista Jordi Nolla, creant un espai ideal per conèixer la història del nostre peix poruc, tocar rèpliques de fòssils originals i submergir-se en un antic mar tropical ple de vida.

 

Quina relació hi ha amb la crisi de la COVID-19?

Us preguntareu, però, què té a veure el que us he explicat amb la crisi actual de la COVID-19? I a més, quin sentit té plantejar una visita en família al museu si està tancat i no sabem quan i com podrà reobrir?

Doncs precisament ho he compartit perquè aquesta visió que fa temps determinà quin rumb prendre davant un moment gens fàcil pel museu, ara, de nou, la recuperem. El públic al qual volem arribar és el mateix, únicament ha canviat l’espai a intervenir. Des de fa unes setmanes que tot l’equip, bé, la Irina Cervera, gestora cultural i educadora del museu i jo mateixa, ens hem posat a treballar a fons per oferir una visita en família virtual. I gràcies al suport de la Xarxa Territorial de Museus de les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre, hem pogut sumar al projecte a la Marta Arjona per dissenyar i produir els recursos en línia.

retos-virtual-museo-gestion-cultural

Photo by Kelvin Yup on Unsplash

 

En aquest cas la nova activitat s’ha plantejat al voltant d’un altre objecte, hem canviat un fòssil de peix pel d’un cranc baioneta o cassola de les moluques, que suposadament acaba d’entrar al museu procedent de les pedreres de Lucas i que ens cal classificar. La visita comença quan s’entra al museu virtual per afrontar el repte que els plantegem i que els situa en un context real. La lògica de l’activitat és exactament la mateixa, provocar, emocionar i fer-se preguntes, això sí, en un nou espai cultural fora de les parets del museu. Internet és l’àmbit de la difusió que ofereix la possibilitat d’accés als continguts del museu per part de nous públics que estan exclosos per motiu geogràfic o d’altra índole de la visita física (SOLANILLA: 2009); per això, ha arribat l’hora de trobar un lloc dins l’espai virtual, sense entrar en conflicte amb la presencialitat, ans al contrari, combinant dos espais en perfecta simbiosi.

Em pregunto, lògicament, com funcionarà aquesta nova proposta virtual? Ho desconec, com tampoc es pot preveure l’èxit d’un projecte presencial. Malgrat tot, com explico als alumnes de l’aula d’Espais Culturals on col·laboro com a docent al costat de la professora del Màster de Gestió Cultural UOC i amiga, Laura Solanillaquan es creu en una idea, és necessari provar, rectificar i provar, fins que s’encerta. I aquests dies d’incertesa, aturada forçosa i  sense públics presencials, és un bon moment per pensar i plantejar accions enfocades a trobar l’encaix del museu en el món digital, cadascú des de la seva realitat i casuística.

 

gestion cultural patrimonio inmaterial en-primera-persona-libro-laura-solanilla

Solanilla,L. (2009). En primera persona: memòria oral,
patrimoni immaterial i Internet. Girona: ICRPC

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

*