Quins nous reptes planteja la crisi del coronavirus en el sector cultural? Quin paper juga la innovació? — Lluís Miras

joan-miras-gestor-cultural-innovacio-social-gestio-cultural

Per Lluís MirasGestor Cultural en Innovació Social i professor col·laborador del Màster de Gestió cultural de la UOC 

 

 

 

La gestió cultural en temps de coronavirus i confinament

 

El confinament ens ha evidenciat l’oportunitat que té el sector cultural de desenvolupar la seva cara més digital, i això comporta un determinat format amb la seva manera de consum, on la innovació social juga un gran paper potenciador.

En l’àmbit personal i professional, la sensació de fer gestió cultural a casa és molt diferent de la que tinc quan treballo en les oficines d’un equipament cultural. Primer, trobes a faltar l’enriquidor treball en equip, i tot seguit, descobreixes que venim d’un sistema cultural força analògic. A partir d’aquí la relació amb el propi equip gestor, artistes, creadors, usuaris i usuàries passa a ser digital.

De l’artista necessites una major complicitat, i inclús intimitat per preparar un contingut en línia que ens demana naturalitat, dinamisme i sobretot un missatge directe i clar. Com a punt a favor, aquest nou vincle personal i digital amb l’artista m’ha servit per conèixer més a fons el seu pensament creatiu i la seva obra.

Els continguts, que fins ara tenien un tarannà bàsicament presencial, passen a ser digital gràcies a la tecnologia i es potencia la seva comunicació; s’anul·len les distàncies, es facilita un intercanvi d’informació, es fomenta la participació i la inclusió social. Llavors, penses en tots aquests sentiments que desperta l’estat de confinament, i és l’hora d’activar la imaginació i planificar, gestionar i difondre una comunicació digital amb continguts socials, propers, humanistes que ajudin a fer passar d’una manera més entretinguda aquesta estranya situació en la qual vivim.

reptes-gestio-cultural-sector-cultural-covid19-coronavirus

 

Reptes del sector cultural durant i després de la pandèmia global per COVID-19

 

1. La relació entre la cultura i la salut

En aquest context, la cultura es presenta i s’exposa amb la intenció d’atreure, entretenir i acompanyar-nos. Aquí, també, es manifesta clarament la relació entre cultura i salut, i la nostra feina pren un compromís més social quan ens imaginem productes culturals per pal·liar la soledat.

2. Participació activa i cocreació ciutadana en continguts digitals

Vull destacar la satisfacció que em produeix la participació activa dels usuaris i usuàries sobre els continguts digitals. I és de participació, i en alguns casos inclús de cocreació, que parlem quan ens imaginem un producte cultural, que té el gran repte de convertir la ciutadania consumidora en ciutadania activa.

3. Innovació social, gestió cultural i cultura de proximitat

Un dels fonaments indispensables per crear un producte cultural, des de la perspectiva de la innovació social, és la participació activa i inclusiva, on la nostra feina també consisteix en destruir qualsevol tipus de barreres i permetre l’accessibilitat. Aquí tenim un dels grans reptes que d’una manera ràpida i sense avisar ens ha portat aquesta situació de confinament: fomentar la participació en línia.

I això ens porta conseqüentment a un altre gran repte, que des de la cultura de proximitat haurem de tenir molt present; que consisteix a fer familiars aquestes eines digitals de comunicació i participació. Això vol dir, fer un treball d’educació digital adreçat a qualsevol tipus de col·lectiu, especialment als més vulnerables com pot ser la gent gran.

4. Eliminar la bretxa digital i democratitzar la tecnologia

M’agradaria destacar, com en aquests temps la digitalització et situa o no en la vida cultural i social. La situació actual et fa conscient de la gran fractura o bretxa digital, i de la necessitat de la democratització de la tecnologia.

Els gestors culturals ens hem d’adonar de la desigualtat entre grups de població que tenen accés a les TIC i els que no en tenen. Així podrem introduir eines bàsiques de comunicació digital en els nostres productes culturals per poder connectar amb la major part de la societat. Hem de contemplar que la bretxa digital també fa referència a aspectes de condicions d’accés, i en la qualitat d’ús que fem de les TIC, i és precisament aquí on la cultura i l’educació tenen un paper fonamental en l’ús del coneixement i la competència digital.

5. Potenciar el valor de la cultura i la cultura digital com a motor de construcció social

Davant la situació de confinament, la gestió cultural ha estat possible gràcies a la digitalització de continguts. Això ha creat una nova manera de fer i relacionar-se amb una cultura que s’ha presentat força altruista, amb l’únic propòsit d’evadir-nos d’aquesta situació. I és precisament la seva qualitat beneficiosa que ens ha de fer veure clarament el seu valor com a constructora social. La innovació social, que recull aquest valor transformador de la cultura, ha de posar tots els recursos necessaris per facilitar una oferta digital cultural. Aquesta cultura digital ha vingut per conviure d’una manera estable amb les formes culturals presencials que tots coneixem.

 

Com comunicar la cultura en la realitat desencadenada per la COVID-19? — Anna Noëlle

Quatre preguntes en el sector de la gestió cultural i la comunicació que es plantegen arran de la pandèmia global per coronavirus i la realitat postcovid-19



perfil-an-2016-1Per
Anna Noëlle, cap de comunicació de la Fundació Joan Miróprofessora col·laboradora del Màster de Gestió cultural de la UOC

 

“SENSE POR D’EQUIVOCAR-NOS”

 

Des del 14 de març, tots hem estat allunyats del nostre entorn familiar i social i de la nostra comunitat, aïllats en una atemporalitat fictícia en què la realitat informativa era tan intensa que els titulars marcaven el calendari. Aturar el temps i buscar un espai de parèntesi ens hauria d’haver permès escoltar les veus anònimes que reclamaven un canvi de paradigma o que ens convidaven –com la de Yuval Hararia prendre decisions, no per incidir en el present sinó per la possibilitat de canviar el futur.

En paral·lel a la sobre-informació –sovint contradictòria- a què hem estat sotmesos per part dels governs i autoritats sanitàries sobre les pautes a seguir o sobre les dates del possible desconfinament, el sector cultural –i parlo sobretot dels museus– ens hem trobat amb un doble repte:

  1. Continuar oferint de manera frenètica continguts i recursos on-line per tenir visibilitat a través dels nostres canals digitals.
  2. Justificar la necessitat dels museus, i per extensió de l’art, per demanar a les Administracions ajuts extraordinaris que ens permetessin sobreviure a la crisi sense precedents que ha esclatat a causa de la falta d’ingressos provinents de taquilla.

Reptes Gestió cultural coronavirus covid19

1. Com defensar la necessitat de l’art i la cultura en un moment de crisi extrema en què les prioritats són els sectors social i sanitari?

Potser no és el millor moment. Com tampoc ho és per recordar els excessos de glòria i de vanitat de grans equipaments culturals que van deixar temporalment fora de joc petits teatres o institucions pre-olímpiques, sinó que ara toca defensar junts el sentit de l’art en totes les accepcions.

Dir que l’Art, com a activitat més inútil de la humanitat, ens defineix i ens distingeix com a humans, seria massa obvi. Res no és més útil que les arts inútils, ja deia Ovidi. Dir que ens ajuda a entendre el món o que dóna transcendència a les nostres vides, massa petulant. Des del sector museus ens hem trobat, doncs, justificant el valor intangible de l’art a partir d’arguments com la importància que té per al PIB nacional, en tant que reclam turístic de primera línia. I hem preparat notes i argumentaris que han recordat des de l’última definició de museu de l’ICOM fins a la veu d’alguns dels nostres artistes:

“ (…) entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes.” [1]

I més enllà de justificar la seva importància, i davant l’escenari d’aclaparadora incertesa, la cultura, més que mai, ha de mostrar una veu forta i unitària i ha de pronunciar-se amb claredat i visió de futur. Davant de les pors i els dubtes, ha de mostrar confiança. Davant de protocols coercitius, ha de mostrar responsabilitat. L’art i la cultura han de liderar aquest canvi sense por d’equivocar-se.

2. Serà la crisi de la Covid-19 el punt d’inflexió? Servirà l’activitat frenètica i el paroxisme viscut els últims anys per generar finalment un canvi de paradigma? Quin paper ha de jugar el museu a partir d’ara? Què se n’espera?

 

La majoria de gestors culturals de diferents sectors s’han trobat amb un conflicte entre la renúncia al model anterior i el repte davant de noves oportunitats. La renuncia a un patró conegut -però no millor- i el repte a obrir nous horitzons i noves formes de pensar la cultura. Aquesta nova visió del paper que jugaran els museus és el missatge clau en un món postcovid-19. No només des de la immediatesa post-confinament, intentant resoldre urgències greus de finançament, sinó fent un salt cap al futur.

 

gestio-cultural-instagram-prado-comunicar-culturaVisita virtual al Museo del Prado con Alejandro Vergara

 

3. Què diran les hemeroteques del 2021 sobre aquest moment? Quins voldríem que fossin els titulars?

 

Tenim clar que el museu ha de ser obert i accessible, inclusiu, crear comunitat, ser inspirador i transformatiu, ara hi haurem d’afegir segur i saludable, però hem analitzat prou bé el sentit de cada un d’aquests conceptes? Sovint penso que atribuïm tanta elasticitat a les paraules, que han perdut el seu valor com a significant.

El museu ha de ser rellevant. Rellevant per als nostres visitants. En moments de crisi hem d’estar especialment atents al pols dels ciutadans. Hem de tenir clar què els podem oferir però sobretot què volen que els oferim. Diversos estudis de públic dels Estats Units van concloure que les sis motivacions principals d’oci dels americans eren: interacció social, fer alguna cosa que valgui la pena, sentir-se bé en un entorn, descobrir noves experiències, oportunitat per aprendre i participar activament. [2] Podrien ser similars a les dels catalans o a les de qualsevol país europeu. Perquè aquí, aquestes aspiracions dels nostres visitants també les hem detectat. L’”experiència del visitant” o el “museu participatiu” són alguns d’aquests conceptes que els hem estirat com a xiclets fins que ja no sabem ni què volen dir. Hem d’acompanyar els mots d’accions i actituds que es corresponguin al seu significat real per no desgastar-ne l’ús. Si ara tocarà posar en valor la salut i l’”estar bé”, que no vol dir benestar, haurem d’ajudar a connectar les nostres col·leccions i el nostre patrimoni a aquests valors. No al contrari. No hem de tractar d’entaforar els conceptes sinó extreure’ls de les múltiples i variades lectures que te una obra d’art. I a més, caldrà convèncer els nostres públics que el museu és això justament, un espai on qüestionar-se tota mena de realitats, també la del sentit de l’art. Ara més que mai, cal obrir-nos a nous públics amb diferents registres no només per escurçar distàncies, també per generar noves associacions, noves afinitats i noves xarxes d’interessos.

 

gestiocultural coronavirus covid19 comunicar cultura Anna Noëllegestio cultural covid19 coronavirus comunicar cultura Fundació Joan Miró, Barcelona — Abril 2020

 

 

 

 

 

 

 

4. Com serà el nou museu?

Aquests dies de confinament tots hem aprofitat per fer ordre d’arxius i calaixos. És una manera de fer ordre mentalment. En moments d’incertesa, cal endreçar les idees. Els museus també haurien d’endreçar les idees i els calaixos. Tornar als bàsics, a l’essència de les coses, a les relacions de proximitat i als artistes locals. I no voler imitar models globalitzadors, sinó buscar les arrels, cadascú les seves. El patrimoni local és únic i aquesta singularitat és el que li dona valor universal.

Hem d’acomiadar-nos sense nostàlgia d’un vell model poc sostenible i no pensar en recuperar-lo amb equilibris de funambulista sinó pensar en la oportunitat de crear-ne un de nou. Cadascú des de la seva idiosincràsia i des dels seus actius. El repte o l’encert serà trobar l’equilibri entre aquest nou model i la sostenibilitat financera. Sense por, però també tenint present que sense equivocar-nos no podrem avançar. Encertar un pronòstic basat en l’experiència i en les dades és molt fàcil, però ara no tenim dades, no tenim històric i haurem de fer com els artistes: imaginar i arriscar-nos. Per construir potser caldrà destruir. I l’art serà el nostre catalitzador.

fundacio-miro-anna-noelle-gestio-cultural-comunicar-cultura-covid19-coronavirus

Joan Miró, Tela cremada I, 1973

L’actitud rebel de Miró i el seu esperit de risc el porten a cremar les seves pròpies pintures com a gest d’inconformisme però també com un pas per anar més enllà després d’atènyer el virtuosisme.


[1] Discurs de Joan Miró amb motiu del seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el 2 d’octubre de 1979.

[2] HOOD, Marilyn G., Staying away dins ANDERSON, Gail, Reinventing the Museum, UK, 2004.