Com comunicar la cultura en la realitat desencadenada per la COVID-19? — Anna Noëlle

5 de maig de 2020

Quatre preguntes en el sector de la gestió cultural i la comunicació que es plantegen arran de la pandèmia global per coronavirus i la realitat postcovid-19: comunicar cultura en la realitat postcovid.


anna noelle uoc
Per
Anna Noëlle, cap de comunicació de la Fundació Joan Miróprofessora col·laboradora del Màster de Gestió cultural de la UOC

“SENSE POR D’EQUIVOCAR-NOS”

 

Des del 14 de març, tots hem estat allunyats del nostre entorn familiar i social i de la nostra comunitat, aïllats en una atemporalitat fictícia en què la realitat informativa era tan intensa que els titulars marcaven el calendari. Aturar el temps i buscar un espai de parèntesi ens hauria d’haver permès escoltar les veus anònimes que reclamaven un canvi de paradigma o que ens convidaven –com la de Yuval Hararia prendre decisions, no per incidir en el present sinó per la possibilitat de canviar el futur.

En paral·lel a la sobre-informació –sovint contradictòria- a què hem estat sotmesos per part dels governs i autoritats sanitàries sobre les pautes a seguir o sobre les dates del possible desconfinament, el sector cultural –i parlo sobretot dels museus– ens hem trobat amb un doble repte:

  1. Continuar oferint de manera frenètica continguts i recursos on-line per tenir visibilitat a través dels nostres canals digitals.
  2. Justificar la necessitat dels museus, i per extensió de l’art, per demanar a les Administracions ajuts extraordinaris que ens permetessin sobreviure a la crisi sense precedents que ha esclatat a causa de la falta d’ingressos provinents de taquilla.

 

1. Com defensar la necessitat de l’art i la cultura en un moment de crisi extrema en què les prioritats són els sectors social i sanitari?

Potser no és el millor moment. Com tampoc ho és per recordar els excessos de glòria i de vanitat de grans equipaments culturals que van deixar temporalment fora de joc petits teatres o institucions pre-olímpiques, sinó que ara toca defensar junts el sentit de l’art en totes les accepcions.

Dir que l’Art, com a activitat més inútil de la humanitat, ens defineix i ens distingeix com a humans, seria massa obvi. Res no és més útil que les arts inútils, ja deia Ovidi. Dir que ens ajuda a entendre el món o que dóna transcendència a les nostres vides, massa petulant. Des del sector museus ens hem trobat, doncs, justificant el valor intangible de l’art a partir d’arguments com la importància que té per al PIB nacional, en tant que reclam turístic de primera línia. I hem preparat notes i argumentaris que han recordat des de l’última definició de museu de l’ICOM fins a la veu d’alguns dels nostres artistes:

“ (…) entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes.” [1]

I més enllà de justificar la seva importància, i davant l’escenari d’aclaparadora incertesa, la cultura, més que mai, ha de mostrar una veu forta i unitària i ha de pronunciar-se amb claredat i visió de futur. Davant de les pors i els dubtes, ha de mostrar confiança. Davant de protocols coercitius, ha de mostrar responsabilitat. L’art i la cultura han de liderar aquest canvi sense por d’equivocar-se.

2. Serà la crisi de la Covid-19 el punt d’inflexió? Servirà l’activitat frenètica i el paroxisme viscut els últims anys per generar finalment un canvi de paradigma? Quin paper ha de jugar el museu a partir d’ara? Què se n’espera?

 

La majoria de gestors culturals de diferents sectors s’han trobat amb un conflicte entre la renúncia al model anterior i el repte davant de noves oportunitats. La renuncia a un patró conegut -però no millor- i el repte a obrir nous horitzons i noves formes de pensar la cultura. Aquesta nova visió del paper que jugaran els museus és el missatge clau en un món postcovid-19. No només des de la immediatesa post-confinament, intentant resoldre urgències greus de finançament, sinó fent un salt cap al futur.

Visita virtual al Museo del Prado con Alejandro Vergara

 

3. Què diran les hemeroteques del 2021 sobre aquest moment? Quins voldríem que fossin els titulars?

 

Tenim clar que el museu ha de ser obert i accessible, inclusiu, crear comunitat, ser inspirador i transformatiu, ara hi haurem d’afegir segur i saludable, però hem analitzat prou bé el sentit de cada un d’aquests conceptes? Sovint penso que atribuïm tanta elasticitat a les paraules, que han perdut el seu valor com a significant.

El museu ha de ser rellevant. Rellevant per als nostres visitants. En moments de crisi hem d’estar especialment atents al pols dels ciutadans. Hem de tenir clar què els podem oferir però sobretot què volen que els oferim. Diversos estudis de públic dels Estats Units van concloure que les sis motivacions principals d’oci dels americans eren: interacció social, fer alguna cosa que valgui la pena, sentir-se bé en un entorn, descobrir noves experiències, oportunitat per aprendre i participar activament. [2] Podrien ser similars a les dels catalans o a les de qualsevol país europeu. Perquè aquí, aquestes aspiracions dels nostres visitants també les hem detectat. L’”experiència del visitant” o el “museu participatiu” són alguns d’aquests conceptes que els hem estirat com a xiclets fins que ja no sabem ni què volen dir. Hem d’acompanyar els mots d’accions i actituds que es corresponguin al seu significat real per no desgastar-ne l’ús. Si ara tocarà posar en valor la salut i l’”estar bé”, que no vol dir benestar, haurem d’ajudar a connectar les nostres col·leccions i el nostre patrimoni a aquests valors. No al contrari. No hem de tractar d’entaforar els conceptes sinó extreure’ls de les múltiples i variades lectures que te una obra d’art. I a més, caldrà convèncer els nostres públics que el museu és això justament, un espai on qüestionar-se tota mena de realitats, també la del sentit de l’art. Ara més que mai, cal obrir-nos a nous públics amb diferents registres no només per escurçar distàncies, també per generar noves associacions, noves afinitats i noves xarxes d’interessos.

 


Fundació Joan Miró, Barcelona — Abril 2020

 

 

 

 

 

 

4. Com serà el nou museu?

Aquests dies de confinament tots hem aprofitat per fer ordre d’arxius i calaixos. És una manera de fer ordre mentalment. En moments d’incertesa, cal endreçar les idees. Els museus també haurien d’endreçar les idees i els calaixos. Tornar als bàsics, a l’essència de les coses, a les relacions de proximitat i als artistes locals. I no voler imitar models globalitzadors, sinó buscar les arrels, cadascú les seves. El patrimoni local és únic i aquesta singularitat és el que li dona valor universal.

Hem d’acomiadar-nos sense nostàlgia d’un vell model poc sostenible i no pensar en recuperar-lo amb equilibris de funambulista sinó pensar en la oportunitat de crear-ne un de nou. Cadascú des de la seva idiosincràsia i des dels seus actius. El repte o l’encert serà trobar l’equilibri entre aquest nou model i la sostenibilitat financera. Sense por, però també tenint present que sense equivocar-nos no podrem avançar. Encertar un pronòstic basat en l’experiència i en les dades és molt fàcil, però ara no tenim dades, no tenim històric i haurem de fer com els artistes: imaginar i arriscar-nos. Per construir potser caldrà destruir. I l’art serà el nostre catalitzador.

Joan Miró, Tela cremada I, 1973

L’actitud rebel de Miró i el seu esperit de risc el porten a cremar les seves pròpies pintures com a gest d’inconformisme però també com un pas per anar més enllà després d’atènyer el virtuosisme.

 


[1] Discurs de Joan Miró amb motiu del seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el 2 d’octubre de 1979.

[2] HOOD, Marilyn G., Staying away dins ANDERSON, Gail, Reinventing the Museum, UK, 2004.

(Visited 52 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari